Durant molt temps, s'ha cregut que l'arribada d'un fill amb discapacitat era una dificultat afegida a la vida de parella. No obstant això, diversos estudis realitzats han posat de manifest que les xifres de divorci no són majors que entre altres grups de població.
El que sí és cert és que, normalment, l'estrès dels pares és major, i que augmenta al mateix temps que el fill va creixent, o com més greu és la minusvalidesa.
Repartir les càrregues entre els membres de la família sol ser l'estratègia més utilitzada per a dur millor la situació, al costat del contacte amb altres famílies que visquin iguals circumstàncies. Que cal resoldre els problemes a casa és una realitat que les famílies aprenen de seguida. Però, en opinió dels especialistes, resulta fonamental que es plantegi, també des del principi, la necessitat d'aconseguir un temps per al descans, l'oci i les relacions fora de casa dels diferents membres de la família.
Tenir temps lliure per a descansar i gaudir d'activitats socials i formatives són necessitats de tots els pares, tinguin nens amb deficiències o sense elles. I també dels germans, si els hi ha. I cal lluitar per aconseguir-lo encara que no resulti senzill trobar persones preparades per a ocupar-se de la cura del fill durant la seva absència.
El sentiment d'ansietat o culpabilitat que envaïx als pares quan surten a divertir-se, com si fessin una mica que no han de l'alliberar-se durant una estona, ve a complicar més les coses. No obstant això, resoldre tot això és fonamental per a poder atendre i cuidar a casa a una persona amb discapacitat.
